Tria Barcelona

El debat del programa 59 segons va tenir de convidat a en Xavier Trias, candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona. Com sempre, la seva particular manera de ser i la manera d'enfocar les coses i els problemes de la ciutat li ha donat el primer premi. Crec que Trias ha sortit guanyador perque té molts arguments per accedir a l'alcaldia en detriment de Jordi Hereu, l'altre candidat. Ha parlat i li han preguntat de tot, sobre problemes, propostes... Sempre ha sabut sortir amb delicadesa i, al mateix temps, contundència. I mira que han intentat que descarrili, però no ha hagut manera. Mentres, ERC parlava de regular els coloms que hi ha a la ciutat, esterilitzant-los, fent colomars... fins i tot el seu candidat parlava de castrar als gats. Com si fossin aquests els únics problemes que tenim a la ciutat ara mateix. I el PSC que segueix amb la seva política destructiva del nou Govern de la Generalitat. En una entrevista a Interviu, Joaquim Nadal no parla de solucions a la crisi, no, parla de la disbauxa que han provocat les retallades de Mas. Després de veure i llegir certes coses, ja tinc decidit cap a on tiraré el 22-M.

Futbol en obert

Les transmissions de futbol per televisió en obert estan en perill per una amenaça de vaga perque la Lliga de Futbol Professional (LFP) vol cobrar per tots els partits per TV. La LFP manté que la obligació de donar un partit en obert és una expropiació dels drets que tenen els clubs. Jo no dic que no, segurament tindrà tota la raó però el que sí ha de tenir la LFP és vergonya. Vergonya perque no es posa del costat del ciutadà que no arriba a final de mes i que no es pot gastar uns diners en contractar un servei de pagament per veure la TV.

El Govern estatal no vol negociar aquest punt perque considera el futbol d'interès general. I així estan les coses. La LFP vol aturar la lliga per cobrar més diners i el Govern diu que el futbol en obert no es toca.

Què passaria si tots els diaris arribessin a l'acord de no donar les cròniques dels partits de futbol a l'endemà? Què passaria si la gent, farta de pagar, deixés els estadis buits? És el que es mereixen

Educació a la catalana

Llegeixo en El Periódico de Catalunya de divendres una columna informativa que diu que Catalunya gasta menys de la mitjana de la UE i d'Espanya en educació. L'article parla de xifres, i diu que el 2009 només va gastar el 3,09% del PIB, per sota de la mitjana de la UE, que és el 5,05% i de l'espanyola, que és el 4,3%.

L'estudi l'ha recollit el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, que proposa, com a principal mesura per combatre l'absentisme escolar, que ratlla el 30%, un augment dels recursos econòmics del sistema d'ensenyament. Així mateix diu que manca professorat i orientadors.

Tot això contrasta amb les mesures econòmiques adoptades pel Govern d'Artur Mas, que preveu retallades al pressupost d'ensenyament i que moltes escoles encara tindran barracons per fer les classes, com fins ara.

Anem per parts. Si el 2009 ja hi havia retallades a Catalunya, vol dir que molts diners que estaven destinats a Ensenyament han 'volat'. On són? Mas està retallant les retallades del tripartit? O es que els pressupostos per Ensenyament en temps del tripartit estaven inflats?

Un altre tema és el del professorat. Diu que manquen mestres i orientadors. Recordo que parlem de l'any 2009, quan governava el tripartit. No van ser capaços de convocar places de mestres aleshores? Ara no hi han diners. Les retallades hi són i es tindria que fer un sobreesforç.

Tot plegat convergeix en el que ja sabem. I critiquen a l'actual Govern per fer retallades. Si és que no n'hi han de diners sobrants.

Jo no sé quin era el pressupost real per Ensenyament en temps del tripartit, però estic segur que era gairebé igual o similar al d'ara. Una altre tema és esbrinar què ha passat amb aquest diners. I Mas no els té.

La princesa inca

Reconec que la contra de La Vanguardia de dijous em va marcar una mica. Com cada dia (jo dic que és la millor plana d'aquest diari català) l'he llegit i m'ha sorprès gratament el fet que una dona hagi superat una malaltia (ella diu que no ho és) com és l'esquizofrènia.

'La princesa inca' es fa dir i acaba de publicar un llibre de poemes dedicat a totes les dones que pateixen el que ella ha patit. Cristina, que així es diu l'autora, parla de les seves vivèncias convivint amb aquesta malaltia, del seu ingrés a un psiquiàtric...

Aquesta història és una més de les que ens podem trobar a la vida quotidiana, al carrer. Ella assegura que hi ha esquizofrènics dirigint diaris, clubs de futbol, empreses, televisions... Nosaltres no arribem a tant, però sí estic segur (ho puc assegurar per vivència pròpia) que hi ha gent que necessita tractament, no que la tanquin a un hospital perque la lliguin de mans i peus. Jo no amago que pateixo depressió i que m'estic medicant. Sé que no em curaré mai d'això, però intento viure la vida de la millor manera possible. Ella es refugia a la poesia. Jo, amb els meus. A la mínima que puc, sortim de casa tots quatre perque ells són la raó de la meva vida.

Molt de nosaltres podriem aprendre de Cristina, un èsser humà que ha sabut sortir del costat més fosc d'una malaltia per continuar lluitant per la vida. Ara ja té un admirador més.

Cotxe nou... o vell?

L'última perla que ens ha deixat la 5ena tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona ha sigut que els cotxes de més de 10 anys, ¡a la p... calle! La senyora Imma Mayol, que fa uns dies va dir que s'entornava a Mallorca, vol que els vehicles que tenen 10 anys o més deixin de circular per Barcelona per que contaminen més l'aire. Què algú li digui a aquesta senyora que hi ha gent que no pot tenir el luxe d'anar canviant de cotxe cada poc temps. Un utilitari, ben conservat, amb les seves revisions periòdiques, la obligada de l'ITV, que és cada any a partir d'una certa antiguitat, i amb una conducció normal, pot aguantar 10 anys i més sense donar problemes.
El que ha fet Imma Mayol ha sigut provocar, com sempre ha fet, més la crispació que hi ha a Barcelona dels conductors habituals de vehicles. Si tan ecologista és, per què no ha potenciat l'us de les motocicletes, que gasten menys, provoquen menys CO2 i són més ràpides per arribar als llocs? Ella, que ha tingut o té cotxe oficial (per tant, no pateix aquest problema), voldria que tothom ens moguéssim per la ciutat en bicicleta. Jo estic d'acord però... ja sap que la majoria dels ciclistes (no tots) se salten els vermells dels semàfors? ja sap que van per les voreres, amples i estretes, a velocitats de Tour de França i ja t'apartaràs perque no t'atropellin? Ja sap que el Bicing és deficitari?
Jo tinc cotxe, que acostumo a canviar per un de nou cada 6-7-8 anys si puc, i moto. I per la ciutat és primordial la fluïdesa del trànsit. Jo podria anar a treballar en transport públic, però trigaria una mitjana de 50 minuts (per cert, a la nit, de matinada, quan plego de treballar, no tinc cap bus per tornar a casa). Amb la moto trigo 15' respectant semàfors, i amb cotxe uns 25', sempre i quant trobi aparcament, perque aquest és un altre tema de controvèrsia: de quatre xamfrans que hi ha a cada cruïlla, tres són de càrrega i descàrrega... i els carrils bici, perillossísims perque les bicis circulen en ambdós sentits... treuen places d'aparcament als carrers.
De veritat, crec que hi ha altres tipus de mesures per fer baixar el CO2 del nostre aire de Barcelona, com facilitar la venda de vehicles elèctrics, que avui mateix són molt cars, facilitar l'us de la moto pels carrils bus que, per cert, podrien ser més amples perque no hi ha dia que no em facin un 'embut' perque els autobusos envaeixen el carril del costat, o retallar els temps d'espera a les parades dels autobusos.
Solucions n'hi han. El problema és cercar-les, i crec que aviat les hi hauran.

L'hara-kiri del socialisme

La inclusió d'Espanya en el conflicte de Líbia ha supossat el cop de gràcia al govern de Zapatero. Els mateixos que deien "No" a la guerra d'Irak quan governava Aznar, ara es canvien de jaqueta sense tenir en compte les possibles conseqüencies. Em sembla que el PSOE ja ha perdut les eleccions generals de l'any que ve. Gaddafi no només és mostra atrevit i desafiant fent de les seves al seu país sino que a més es carregarà a més d'un polític, en aquest cas a Zapatero i els seus.
En temps de crisi, que puja tot, des de la benzina fins la llum, nosaltres som tan valents i rics que enviem fragates, submarins i avions a un conflicte que a nosaltres ni ens va ni en ve. AH!, la política. Aquestos que criticaven a Aznar per la guerra d'Irak ara resulta que es tornen patriotes, com a dit José Blanco, que ha arribat a dir que està "orgullós de ser espanyol". Patètic.
I mentre passa això, a Catalunya segueix la purga dels socialistes de cara a les eleccions municipals del 22 de maig. No tenen programa perque... no tenen res a fer de nou. Han fet de tot (coses bones, poques, i coses dolentes) durant 32 anys a l'alcaldia i s'els hi ha buidat la neurona. La 'ultima ha sigut la marxa de Francesc Narvàez, qui ha dit que no estarà a l'equip d'Hereu. Fan unes primàries per dir-se de tot entre ells, Montilla 'desapareix' del mapa socialista i no es decanta per ningú, i l'unic que dona la cara una mica, Joaquim Nadal, va treient aigua com pot perque la fisura al vaixell socialista es va engrandint.
Al final, Xavier Trias es trobarà amb una victòria amb més demèrit del PSC que per mèrits, que en tindrà de sobres, de CiU.

Tumors i esport

Després de conèixer dimarts que el jugador del FC Barcelona Éric Abidal s'ha d'operar d'urgència per culpa d'un tumor al fetge vaig començar a cavil.lar i a pensar si això pot tenir alguna relació amb la vida d'un esportista. Abidal és l'ultim d'una filera d'esportistes famosos que han patit alguna experiència similar amb tumors, el que dóna que pensar, al menys, sobre el seu orígen.

Abans que el francès, el cas més sonat va ser el de l'ex ciclista nord-americà Lance Armstrong. No només es va recuperar sino que un cop superat el seu càncer va ser capaç de guanyar 7 Tours de França. Altres casos són els del porter de futbol Sergio Aragoneses, el també ex futbolista búlgar Lubo Penev, el porter José Francisco Molina o, ja més recent, el del jugador del Betis Miki Roqué.

No vull pensar que la malaltia té a veure amb complements vitamínics, menjars, etc. però és casualitat que esportistes de primer nivell, que passen mil i una revisions mèdiques al llarg de l'any, pateixin tumors al seu cos. Ahir mateix es va conèixer un altre cas de tumor, el de l'ex futbolista del Manchester United Brian Robson, que pateix un càncer a la gola.

Jo només puc desitjar a tots ells que es recuperin quan abans, perque aquesta batalla es pot guanyar. Són forts, han fet esport tota la vida i coneixen que la meta sempre és la motivació per aconsseguir-la. Estic segur que Abidal jugarà, a partir d'avui mateix, el millor partit de la seva vida, i el guanyarà per golejada. Ànims

Mal rollo

Si fas les coses bé, malament; si les fas malament, també malament. Hi ha vegades que un no sap què fer dins del seu àmbit laboral. Si faig cas a les directrius dels meus jefes, hi ha gent que es molesta, i si no faig cas em pot caure un bon 'puro' i amb raó. No sé què fer. És una situació que m'ha passat moltes vegades a la meva vida, i tinc que triar, però triï el que triï algú es mosquejarà.

Així ha sigut la meva vida laboral. Per totes les seccions que he passat del diari sempre he tingut que patir 'marrons'. I arriba un dia que un es farta. Aquests 'malos rollos' no convenen a ningú. Ni sóc un xivato ni un traïdor. Simplement tinc que fer la meva feina, la feina que em manen que faci. Però ja n'estic fart d'aquest tipus de situacions.

La tàctica és anar a la nostra

Diuen que quan un és més atacat, criticat, vilipendiat... és fa més fort. La prova la tenim en els futbolistes que, quan són xiulats a un camp de futbol diuen que més ànims i força tenen. Segurament serà veritat. Jo, que tinc la moral de vidre finissim, discrepo totalment, encara que hi haurà casos (recordem a Figo en el Camp Nou amb la semarreta del Real Madrid) que són l'excepció. En canvi, a mí, tot s'em queda dins.

Dic això per tot el que vaig dir en el post anterior sobre les crítiques cap a la meva persona. Doncs me la repampimfla'. Estic aprenent a escoltar, però tambè vull ser escoltat. I si a algú no li agrada, doncs que no miri, com deia ahir.

Per tant, hem de fer la tàctica d'anar a la nostra. Exemple: les properes eleccions municipals. A Barcelona, l'alcaldable pel PSC Jordi Hereu, utilitza el vell i antiquat sistema de l'insult i el descrèdit. Que si Trias és feble, que si és un ninot en mans de Mas, que no té capacitat per ser alcalde... No s'ha d'entrar al drap. No senyor. Hem de seguir amb la nostra tàctica, la de dir les veritats, les d'explicar els objectius, les de fer les coses bé per fer un canvi positiu.

Que no mirin

Porto uns dies una mica trasbalsat per les reaccions que provoquen els meus comentaris a Facebook i a Twitter. Resulta que de la colla d'amics que tinc, més d'un se m'ha queixat, (suposso que de manera bromista, pero te la tiren...) del que escric allà. Es veu que els hi molesta que pengi notícies de CiU. Jo no tinc cap culpa de que jo tingui que aprofitar el bon moment de la coalició nacionalista catalana. En sóc seguidor, mai ho he negat, però d'aquí a que molesti... I he arribat a la conclusió de que a qui no li agradi, que no miri.

De tota manera, això és una minúncia respecte a altres problemes que hi ha pel món. El més recent, el terratrèmol del Japó. Devastador. Els humans ens hem sentit impotents respecte a aquesta ràbia de la natura. Les imatges que arriben són impactants i reflexen la fúria de l'aigua fora de control. Dono tot el meu suport al poble japonès.

I per acabar la jornada d'avui (es nota que estic de nit a la feina, eh?) he trobat per la xarxa un link que porta a una notícia molt curiosa d'un restaurant de Saragossa. El penjaré aquí tambè perque el veieu. És molt graciós: http://multimedia.e-noticies.cat/humor/carta-dun-restaurant-de-saragossa-50874.html

Parlem d'esport , premsa rosa o espectacle?

No hi cap mena de dubte que l'esport cada cop està més professionalitzat. Ara ja no val allò de "jugo perque és el que m'agrada fer". No. Ara es juga per diners, i quants més, millor. I això és aplicable a tota mena d'esports, fins i tot els que es consideren encara com 'amateurs', tipus pitch & putt o pàdel.

Està clar que un futbolista, per ser un dels casos més comuns, és l'autèntic protagonista de la jornada futbolera del cap de setmana (bé, del cap de setmana o de la setmana, perque ara hi han partits cada dia) i s'el segueix amb lupa. Fins i tot la seva vida privada és objectiu de la premsa esportiva. Coses que abans eren nomès de la premsa rosa, ara venen a qualsevol publicació, per seriosa que sigui. Exemple claríssim és el de la relació sentimental de Gerard Piqué amb la cantant Shakira. No hi havien proves de que estiguessin junts i fins i tot es deia que una foto dels dos juntets es pagava a 150.000 euros. El periodisme d'investigació, rosa o esportiu, dóna igual, va fracasar quan Piqué va publicar al seu Twitter i al seu Facebook una foto d'ell amb Shakira i uns altres amics. Després es queixen de que no tenen vida privada. Si ells fomenten que s'els persegueixi!!! És tot un espectacle, i no esportiu malauradament.

Amb tot això vull dir que l'esport, tal com estava concebut fins fa poc anys, ha evolucionat, si es pot dir així, cap a una vessant perillosa. Estem en temps del 'todo vale', de la crítica més furibunda i del 'esta exclusiva es mía', important més bé poca cosa les maneres de com s'ha aconseguit la informació per tal de ser el primer en publicar-ho.

Per contra, hi ha altres esports, com la vela, que no n'hi han protagonistes en les planes esportives malgrat els èxits que acumulen any rere any. Ara s'està fent la Barcelona World Race, la volta al món sense escales i amb només dos tripulants a bord. Algú ha llegit alguna cosa de la vida privada d'Anna Corbella, per dir un nom??? No ho veuran pas això i ni falta que fa. Els tripulants són professionals de dalt a baix, està clar que cobren uns diners per fer aquest tipus de regates, però passen desapercebuts totalment menys quan es parla de la cursa en sí. Això sí és informació i provoquen un altre tipus d'espectacle, l'esportiu.

Curiositats de la política

Jo soc una mica observador. Segurament em ve d'herència perque el meu pare també era periodista i va treballar molts anys a un diari esportiu de Barcelona. Dic això perque estic observant darrerament que el mon de la política té moltes curiositats. Com jo acabo d'aterrar a un partit polític veig coses que abans potser no veia o, inclús, no li feia cas.
Ara defenso unes idees polítiques perque jo penso igual que el meu partit polític. Els seus ideals i els meus són pràcticament els mateixos i per això m'embarcat en aquesta aventura de la meva vida. Doncs bé. Ara veig per on van els tirs. S'ha de lluitar, i molt, perque les coses funcionin a nivel de política.
Mentres un partit està governant, millor o pitjor, li cauen pals per tot arreu, ho faci bé o no. Per exemple, el Govern català del ya desaparegut tripartit va adoptar la mesura de reduïr la velocitat dels vehicles als voltants de Barcelona a 80 per hora. Raó? Provocar menys contaminació, mesura que ja s'ha demostrat que no ha estat eficient com es pensava. Ara governa CiU, que acorda apujar aquesta velocitat amb raonaments més o menys lògics. Doncs la pràctica totalitat de polítics de l'oposició s'han llençat a sobre del Govern de CiU, polítics, afiliats i simpatitzants aliens a CiU.
Jo això no ho veia fa un temps. Ara, sí que ho veig. Tambè he comprobat les incoherències d'altres partits, dient una cosa un dia i canviant un altre. El que és blanc per un, ha de ser negre per l'altre pel fet de no tenir els mateixos ideals.
Jo ara em trobo sovint amb aquestes experiències. El món que jo domino una mica és el de l'esport, i recordo quan era més petit, quan governava CiU amb Jordi Pujol a la Generalitat, que deien que farien un poliesportiu a cada poble de Catalunya. Van cumplir la promesa i és extrany no trobar un nucli urbà català que no tingui pista poliesportiva. Ara toca barallar-se amb la crisi econòmica i hem de retallar despeses, doncs l'oposició critica les mesures anti-crisi. Si és el que està fent el Govern de Madrid!!!, que és del PSOE.
El que he dit, ara toca aguantar els demés, centrar-se en el futur de Catalunya i prioritzar la tasca formativa del nou Govern català, que porta menys de tres mesos al capdavant del país

Canvi de ritme

Aquest cap de setmana he canviat una mica les meves rutines. per començar, dissabte al matí vaig portar el nen a les seves classes de tennis i jo vaig aprofitar per fer una mica de pádel. Feia un mes que no agafava la pala i pilotejava. M'he trobat bé, però he notat la innactivitat física. Ara em tinc que centrar en cuidar-me una mica més a mí mateix. Hauria de rebaixar kilets que sobren, menjar coses que no engreixin, deixar la coca cola (el meu únic vici)... però és tan complicat de fer... I es necessita sacrifici, i jo, d'això, poca cosa tinc.

Per una altra banda, segueixo rebent tirs al pal. El familiar d'un gran amic meu està malalt de càncer. És jove i estic segur que guanyarà la batalla contra aquesta maleïda malaltia, però quan t'ho diuen em quedo una mica xooof, com jo acostumo a dir.

Per tant, avui, diumenge, he de seguir canviant de ritme. No sé el què faré encara, però segur que el fet d'estar amb la família ja és una bona teràpia.

Dos díes

Ja em tocava. Avui m'han arribat els dos dies de festa i estic molt content. Seran dos dies de tranquilitat, sense mòbils pel mig i d'estar amb la família. Clar que la meva filla gran tindrà que estudiar i no podrem fer segons quines coses, però el que sí que faré serà passejar, no sé per on, pero el fet de sortir ja és molt per mí.

Només són dos dies, però val la pena esperar. Ahir, a la feina, no em va anar gaire bé perque es veu que segueixo fent 'cagades' que són fàcilment subsanables. Em tinc que fixar més a l'hora de fer les tasques, per això dic que aquest dos dies em vindran de perles.

A veure si una de les dues tardes em passo cinc minutets per l'agrupació de Sant Martí de CiU. Em tinc que donar a conèixer, tot i que per mí el més important era conèixer al president, Genís, que el vaig conèixer el dia de l'assemblea, dijous passat. A veure si per aquests contactes arreplego alguna cosa.

I no m'ha passat gaire cosa més, Ara vaig a veure el meu vaixell virtual de la Barcelona World Race, a veure com va i si em queda molt per arribar a Austràlia. Estic jugant amb el meu fill Sergi i amb el meu amic Ricard, que em porta una enorme avantatge. Així mataré l'estona abans de marxar, doncs ja tinc la feina feta, i a dormir, que són dos dies...

Un nou mes

Avui hem començat un nou mes de l'any 2011. Confio i espero que sigui millor que el febrer, que només m'ha portat notícies dolentes. Crec que a partir d'avui el meu 'karma' canviarà a positiu perque m'ho noto. Ahir mateix no va ser un gran dia per mí, doncs he tingut que soportar males cares, alguna bronca...

Però tot això canviarà a partir d'avui. Personalment em trobo 'd'aquella manera', que s'acostuma a dir quan no estàs bé del tot, però no estàs malament. És com un 'inpass', una fluctuació de caràcter que tinc que aprendre a dominar, ja que, fins ara, és el meu caràcter el que em domina a mí.

Avui tornaré a treballar en el torn de nit. No em desagrada perque estic acostumat i puc fer altres coses quan la feina ja s'acabat, com avui, que em dedico a escriure en aquest bloc. Però el que sí que estic notant d'un temps ençà és que tinc certa enveja dels companys que entren i, lògicament, marxen abans que jo. Això ho tinc que dominar. Demà, com dic, torno a estar de nit, però dimecres i dijous em toca festa, un motiu més per estar bé.

Jo confio molt en aquest mes de març, sobre tot perque a mietat de mes marxem un cap de setmana al Delta de l'Ebre. Ja en tinc ganes de que arribi.