La felicitat que no s'atura

I és veritat. Estic passant uns dies realment bons, amb les seves coses bones i dolentes però, en general, són bons. Lo dolent no deixa de ser anecdòtic doncs el que a mí m'interessa és mantenir aquest status de felicitat que, de moment, no s'atura.

Dissabte vaig gaudir com mai del meu fill. Al nano no li van sortir gaire bè les coses, però jo estava alla, per consolar-lo, animar-lo i fent-li que aixequès el cap quan ell semblava que s'enfonssava. Aixó no té preu. Diumenge, tres quarts del mateix, però encara millor, doncs no havia cap tensió que poguès amargar la vida al nen.

Així doncs, tot va bè. La única cosa que no rutlla com Déu mana és la meva tensió arterial, però això és secundari. Mentres pugui sentir la felicitat de veure la meva família, en especial els nens, com van creixent sans i com disfruten, aixó ja m'omple del tot.

Els ànims, cap amunt

Avui no tinc dret a queixar-me. Desprès d'haver publicat l'últim post aquí, he canviat d'humor. Encara estic assumint tot, des de l'operació de vesícula fins les conseqüencies que pot tenir el fet d'haver trobat algo dolent en l'analisi que han fet a la vesícula.

Reconec que em capfico molt amb les coses, però crec que és moment de canviar el xip. La veritat és que em trobo millor, un xic més animat i amb ganes de començar a fer vida normal, tot i que encara no puc. Per sort, la família ajuda, especialment la dona, però els nanos no es queden enrere i sempre busquen algún motiu per distreure'm. I el meu pare tambè, encara que ja tingui 89 anys.

Gràcies a tots ells els meus ànims van cap amunt. La setmana no ha començat gaire bè, però segur que acabarà molt millor. Toca canviar a positiu.

Blanc i negre

Divendres va ser un dia un xic complicat per mí. Em van donar una notícia que no sé com calificar-la. Per una part és bona, però per una altra, no.

Hi ha moments a la vida que hem d'afrontar-los amb enteresa i serenitat. Aquest és un d'ells. Tinc que capficar-me que tot costat dolent en té un de bò i que sempre ha de ser més important el bò que no l'altre. De tota manera, no és gens fàcil 'ignorar' el costat fosc de les coses. Per exemple, m'han operat recentment. M'han tret allò que em feia mal i que em provocava dolor. Això és bò, doncs ja no pateixo. Però lo dolent és que això que m'han extirpat, el que em provocava dolor i preocupació, portava 'algo més', vull dir que tenia cel.lules canceroses.

Mort el gos, fora la ràbia podria dir. No. Ara es tracta de comprobar si això dolent ha passat a altres llocs del meu cos. És el joc de la vida. El que ara és blanc, es pot tornar negre. No vol dir que tingui que passar, però l'alerta està engegada.

Nens que hi són i no hi són

Ahir vaig veure en un comerç de Barcelona les fotos de la Madeleine McCaan i de Yeremi Vargas, els dos nanos que estan desapareguts des de fa molt de temps i que la Policia segueix buscant. Les seves fotos, plenes d'innocència, em van fer voltar la neurona i pensar què s'ha fet d'ells. El més fàcil és creure que ja no hi són entre nosaltres. Teoria equivocada segurament, encara que tampoc és molt creïble pensar que els dos nanos segueixen amb vida.

Encara que no ho sembli, a mí m'està costant escriure d'aquest tema, especialment perque es tracta de nens. Ja sé que al món hi ha milers de casos de segrestos, però quan un nen és el protagonista...

A vegades penso en per què els han fet desaparèixer. Caprici del 'Senyor' de dalt nostre? Casualitats de la vida? La pobre Mari Luz, la nena de Huelva trobada morta, pressumptament a mans d'un pederasta ja detingut, sí que pot descansar tranquila, encara que el drama es viu a casa seva, drama que perviurà per sempre.

Jo nomès demano a qui sigui, especialment al 'Senyor' de dalt, que els meus nens no tinguin un final tràgic com aquestos casos que he exposat. Ni ells ni cap nano més. No s'ho mereixen. Nomès són nens.

Els dies que es torcen

Sempre hi ha un dia que s'ens torça sense saber per què. Estem euforics, divertits, animats i, de cop i volta, tot canvia, com si ens haiguessin resetejat un xip intern. Què ha passat? No ho sabem, però hem passat d'un estat d'eufòria a una tristor incomprensible.

Jo no soc psicòleg, però sé que mai estem igual d'estat d'ànims. Nomès fa falta una petita decepció per variar totalment el rumb del nostre humor. Els que som depressius per naturalesa això ho sabem i lluitem per evitar canvis bruscos, però hi ha moments en que per molta empenta que hi possem no hi podem fer res.

Si això passa, el millor, al menys en el meu cas, és desconnectar el xip, tancar-se en un mateix una estoneta i deixar fluir el temps mentres notem que la tranquilitat es va apoderant del nostre ser. Al cap d'un temps més o menys curt, tot allò que balla dins el meu cap s'anat endressant miraculosament. Com si fos una petita migdiada.

Ara és qüestió de tornar a començar. I si el dia torna a donar-nos l'esquena... millor quedar-se a casa, amb el MP3 a les orelles i escoltant música, que diuen que amansa les feres, que demà serà un altre dia.

Fills. Els problemes que creixen

Diuen que és el millor que ens pot passar a la vida, però un cop ja hi són aquí, al nostre món, els problemes creixen, com els nens. No, no és cap queixa. Ben al contrari. Tenir fills avui en dia no és motiu de celebracions, més bè de supervivència de la nostra espècie.

És ben cert que els tenim per amor, al menys en el meu cas, però tambè es cert que tenir fills implica augmentar problemes a casa al temps que, 'casualment', redueix considerablement el nostre coixí econòmic. Conforme van creixen els petits les despesses econòmiques pugen i, sense adonar-nos, arribar a fi de mes cada cop és més complicat.

Jo en tinc dos de nanos, i la gran, de 12 anys, ja comença a estar a l'edat tonta. En qüestió de minuts passem del "no em ratllis" o el "no m'enteneu" al més carinyós "t'estimo papa". Tenen tal disbauxa hormonal que no s'aclaren. Tot i així, disfruto molt amb ells tot i que sé el que m'espera durant uns anyets, perque quan acabi una amb l'edat tonta l'altre, que ara en tè 9, començarà.

De tota manera, mai haiguès imaginat que jo disfrutaria tant veient com pugen els meus nanos. I això no es paga amb diners. Nomès amb amor, carinyo i tendressa.

Entorn, maleït entorn

Sembla mentida que en ple segle XXI s'utilitzi la tecnologia que tenim al nostre abast per fer mal a la gent del nostre entorn. Aiiiii!!! Aquesta paraula, ENTORN. La va fer famosa l'ex tècnic del Barça Johan Cruyff, i ara ja ho veuen, ell és el primer en criticar tot allò que no li agrada a can Barça. S'al-liat amb el mal, qui ho anava a pensar.

L'entorn pot ser de moltes classes. A la feina ara està de moda fer 'mobbing', o el que és el mateix, arraconar a un empleat per simple gust del seu cap. I això està passant ara, en moltes empreses.

A les famílies l'entorn pot arribar a ser mortal. Quants cops al dia no hem sentit per TV o ràdio que l'entorn de la víctima era molt difícil a la seva família?

No em possaré dramàtic. Ho centraré nomès en l'entorn del dia a dia, aquell que fa que siguem feliços o no en una jornada qualsevol i quotidiana. Per exemple, avui jo no em sento gaire bè. Estic de baixa, tinc els meus problemes, grans o petits, que més dona, i a sobre l'actual entorn de la meva feina, encara que no hi vagi temporalment, no és dels més bons, tot el contrari, hi ha gent que es vol aprofitar del meu estat de salut per intentar fer-me mal.

I aquí és on entrem les persones normals amb capacitat per saber reaccionar. Saben com m'he agafat tot això que acabo d'explicar? Doncs com una anècdota més de la vida. M'han volgut fer mal, però fins i tot m'ha fet gràcia. Què en sabran ells de com sóc jo en realitat? No res en saben, però no ho dirè gaire alt, que el meu entorn es pot assabentar.