Anònims

Aquesta és una paraula que pot tenir multitud de significats. Des d'una simple carta d'amor fins a la més terrible de les amenaces. Entre mig hi ha un munt de coses per poder explicar. Jo vull agafar la veta de la gent que fa coses per altra gent sense recursos però que no volen que siguin reconeguts.

Jo soc una d'aquestes persones. Está malament dir-ho, ho sé, però és veritat, i no em fa res explicar-ho. Cada cert temps, la roba vella i joguines dels nens, en bon estat, que ja no utilitzem a casa ho regalo, ho dono al Cottolengo del Pare Alegre. Pot semblar això una acció impròpia de gent culta, amb recursos propis i que, seguint la veta del consumisme i el 'tant s'em fot', podria perfectament 'passar' de fer això. Però soc incapaç d'oblidar-me dels més necessitats. No fa falta, si volem, fer una despesa econòmica. No és una limosna això que fem a casa meva. Simplement és solidaritat.

La meva mare, desapareguda ja fa uns anys, em va inculcar, encara que ella no tenia gaire cultura, aquesta manera d'ajudar els més necessitats. No tenia cultura, és veritat, però sí sentit comú. He heredat moltes coses d'ella, i una d'aquestes coses és la solidaritat. I no m'empenedeixo de ser un anònim que ajuda a altra gent.

La sort de la vida

Em considero un afortunat. Sí, no tinc gens de por en dir-ho. Malgrat tot el que m'ha passat darrerament, només puc donar les gràcies per tenir el privilegi de viure en aquest món.

Un cop superada ja la intervenció quirúrgica que vaig patir, les coses ja rutllen practicament com abans, encara que a vegades noto molèsties, però són mínimes. Aquesta vegada he guanyat jo i confio en que la sort no m'abandoni, a poder ser mai. Tinc la fortuna de viure, de tenir la família que tinc i de tenir els amics que m'envolten. Tanmateix agraeixo tenir una feina estable, millor o pitjor pagada, aixó ara mateix és secundari. El més important és sentir-se viu, amb ganes de fer coses. La primavera, precissament, no ajuda a aixecar els ànims, però li presento batalla. És cert que a les nits sembla que em desconnectin, com si s'acabessin les bateries, però mica a mica la astènia va minvant, ho vaig notant. I aixó és molt bò.

Reconec que en general tinc sort. Malgrat tots els problemes que quotidianament m'envolten, com a qualsevol esser humà, jo tinc sort. La vida em dona sort. I avui en dia, aixó és molt.

Mirar al front

Feia molts dies que no escrivia. No en tenia ànims ni per possar-me davant de l'ordinador, però sembla que avui he canviat el xip. Avui he aprés una cosa del meu pare. Ell, que és vell llop, m'ha dit que hem de ser forts sempre, no només a l'adversitat. I té raó. Ell ha passat per moltes i de molts colors, la majoria foscos, i intenta que a mí em passi el mateix. Tot ha vingut arrel de que ell és un supervivent de la Guerra i m'explica mil i una històries, la majoria repetides, sobre la seva joventut.

Jo intento recuperar la salut i m'ha dit aixó, que el més important és ser fort. Ell ho ha sigut. Jo l'envejo. Sempre diu que es morirà sense tenir res. La veritat és que sí que en té, moltes coses, però ell aguanta o sap aguantar. Jo no soc així.

De tota manera, avui, i després de moltes xerrades amb ell, he aprés la lliçó: he de lluitar contra tot amb la finalitat d'aconsseguir la felicitat, la pau interna, l'armonia entre tot, feina, família, amics, problemes... Només així podrem tirar endevant i mirar al front. Paraula que ho intento des de ja mateix.