Innestable

Porto uns dies una mica fotut de moral. No ha passat res greu, estem bé, no tenim problemes malgrat els clàssics de tota família normal... però jo no estic bé.

Podria dir que estic innestable, com el temps. Igual tinc una estona d'eufòria desmesurada com de pena excesiva. No tinc un terme mig i aixó em provoca que pateixi crisis d'ansietat, com la d'ahir al vespre, que sense passar absolutament res de res em vaig possar a mil per hora, el cor bategant molt seguit... Al final, Trankimazin i tornada a la calma. 

Però jo no vull aixó. Jo vull estar bé, curar-me, no tenir preocupacions extres com les que jo mateix em busco. En resum: viure normal. No demano res de l'altre món. Llavors, per què no puc?

Canvi d'hàbits

Des de que prec la medicació nova la meva vida ha canviat d'hàbits. Potser entre les pastilletes i que m'en vaig a dormir abans deles 11 de la nit el cert és que ara sembla que faig vida 'normal': dormo 7-8 hores, que és el que reclamen els metges, em llevo d'hora, passejo una estona i torno acasa a esmorçar. Fins aquí, tot normal.

El problema radica en el meu horari laboral: entro a treballar de tardes i plego de matinada. Què passarà llavors quan torni a la feina? M'adaptaré? Tornaré a caure en l'angoixa que encara arrossego? Preguntes lògicas, no?

El cert és que de moment tothom em diu que no hi pensi, que em centri en el dia a dia i que lo altre ja vindrà. Ja ho sé, tenen raó, però Déu m'ha fet així, patidor nat, i no ho puc evitar. De moment, he canviat els hàbits peer els d'una persona normal d'aquest món. A veure quant trigo a trencar estadístiques.

Anem millorant

Encara que segueixi de baixa i que la angoixa no baixa el llistó, crec, només crec, que em trobo més bé. Tinc dies de tot, més dolents que bons, però els bons van 'in crescendo', el que vol dir que és un bon senyal.

Ahir, per exemple, tenia metges. Un em va fallar; l'altra em va apujar la dosi de psicofàrmacs per dormir millor. Aquesta és una altra història: a les 11 de la nit ja estic dormint, però a les 6 i poc del matí ja estic d'empeus. He canviat el cicle de la meva vida laboral, que era al revés: marxar a dormir de matinada per llevar-me molt més tard. Tot canvia.

Un cop torni a la feina, que encara no sé quan serà però ja m'han dit que no serà immediat, tindré que tornar a canviar el meu rellotge laboral d'abans perque sino estarem a les mateixes. La setmana que ve serà 'durilla' en quan a visites mèdiques (psiqui, Asepeyo, control de digestiu, psico...). veure com la supero.

Quan un està així té unes ganes de plegar de tot , que faria el que fos per tornar a la feina... tot i que no em convé, segons els metges, que diuen que és massa d'hora encara. Veurem com passo la setmana.

La única cosa 'bona' que te aixó és que disfruto de la família molt més que abans, que és com una droga per mí. Potser també era necessària aquesta 'droga' per millorar.

Mals temps

Es veu que el fet d'haver cumplit ja 46 anys no ha millorat la meva situació personal. Segueixo de baixa laboral pel fetge i la depre, que s'ha transformat en "crisi d'ansietat", segons la psiquiatra a la que hi vaig; He agafat una inesperada grip i, no només jo, sino que els dos nanos de casa també els tinc igual, amb tos i febre i sense ganes de menjar.

No ha començat amb bon peu aquest 2009, l'any de la crisi diuen, clar que jo prefereixo anomenar, com diu l'acudit, del "consumismo" (con su mismo coche, con su mismo piso...). Bromes a part, l'any 2009 ha de ser el meu, l'any en que he de millorar en tot. Per començar, dissabte que ve tinc un examen que he intentat retrassar pel meu estat, però m'ho han negat. Així que no tindré més remei que anar.

Després, ja veurem. Entre visita i visita de metges, per mí, els nanos o el pare, buscaré de fer 'algo' que em distregui mentres no hi vagi a treballar, que espero sigui aviat, però jo no mano en aquesta qüestió.

El cert és que si una cosa comença malament té l'opció de millorar-la. I així espero que funcioni. Si a pitjor ja no podem anar... Pensarem en positiu.

Un any més

Aixó és la màgia de la vida. cada any, un mateix dia celebrem el nostre cumpleanys o, millor dit, el nostre aniversari. Donsc avui, 6 de gener, dia màgic per la canalla, és el meu.

Ja celebro 46 anys de vida. Els meus pares no crec ni que s'ho haiguessin imaginat quan vaig venir al món. Bé, la meva mare ja no hi és, però des de ben alt del Cel em guia en el que pot. El meu pare segueix viu, té 90 anys i viu amb una vitalitat que ja m'agradaria tenir-la jo.

El resum de tot és que avui estic de festa. Fotut, de baixa, sense ganes de fer coses, amb una depre que arrossego per culpa del fetge, però amb un tresor, el millor que pot tenir qualsevol persona normal: la meva família. Gràcies a ells surto endevant, perque si no...

I ho deixo aquí millor escoltant Cecilia, que quan estic aixi, baixet, ella em fa companyia.