tristor

És un sentiment que mai voldriem patir, però els humans tenim la qualitat de poder tenir diferents estats d'ànim. Avui només hi ha tristor. La tragèdia de l'avió que s'ha estabellat a Madrid ha colmat els cossos de gairebé tots els humans que tenen sentiments.

Un company de feina em deia que lo fotut, a més dels morts, és la situació en que queden les famílies d'aqueta gent que ja no hi es. Si en alguna situació no em voldria trobar mai és en aquesta. La espera per saber si el teu familiar es viu o no ha de ser angoixosa, interminable.

Per aixó avui és un dia carregat de tristor. Tant de bò que mai torni a passar una tragèdia com aquesta.

Experiències

De mica en mica s'omple la pica diu la dita. I en el cas de les persones, cada any que anem guanyant anem també agafant experiències de la vida. Jo no sóc un cas apart, em considero normalet i també vaig fent un bon cabàs d'experiències quotidianes.

Ara feia dies que no escribia. Senzillament, no en tenia ganes, però, en canvi, sense saber-ho, anem captant informació que es guarda dins del cervell sense gairebé anodar-nos. En un moment concret de la nostra vida... plas!!! apareix alguna cosa que no hi comptavem, però que la teniem amagada alla dins nostre.

En tots aquests dies que no he escrit res he vist moltes coses, des de la inauguració dels Jocs Olímpics fins l'absurda guerra a Ossètia del Sud. Quin desatre, quina pena veure morts pels carrers als informatius. I tot per un tros de terra. Si la terra sencera és nostra. ens pertenya a nosaltres. Aixó sí que és una experiència, molt dura, però experiència que mai hauria de passar.

Per amor...

Darrerament proliferen les morts de dones a mans dels seus marits/companys/amants o com ho volguem dir. Resulta curiós que quan es comença una relació se supossa que és per amor... Res més lluny de la realitat. Els essers humans som d'una espècie extranya que ni els mateixos animals provenen. Aquesta espècie es diu odi i la relació que tan maca va començar per amor es transforma en el més terrible dels odis sense saber el per què.

Ahir mateix, dues mortes més a Catalunya. Dues noies que sense saber per què Déu se les ha emportat allà on estigui. Al cap i a la fi és ell el que decideix quan acaba una vida. De tota manera, elles no mereixien una mort així. Déu s'equivoca, i moltes vegades, però com sempre he dit, si aixó ha de servir perque s'aturi aquest drama de la violència de gènere, al menys les seves vides hauran servit per algo més que per viure d'amor.

Vandalisme

Al carrer Urgell de Barcelona han fet un nou carril bici (no sé perque en fan tants perque el ciclistes van per on volen) separat dels carrils del altres vehicles per una espècie de pilons negres de goma i fluorescents. El pilons aquests poden provocar accidents, tant a ciclistes com a motoristes, perque resulta fàcil ficar-hi una roda entre ells provocant un efecte palanca que pot provocar caigudes. Bè, el tema no és aquest. El cas és que algú s'ha dedicat a trencar les pilones, que no fa ni un mes que estàn clavades a l'asfalt. Aixó és vandalisme pur fet només per gaudir de la trencadissa d'objectes públics.

Com aixó podria dir moltes coses, com la moda de capgirar els semàfors de costat o les pintades a les parets de les cases o vidres de les empreses.

A mí m'agradaria viure en una ciutat neta de vàndals, però es veu que aixó, avui dia, és impossible.