Setmana complicada

Aquesta setmana que ja finalitza no ha sigut precisament la millor de la meva vida. Dilluns em vaig assabentar de la mort d'una companya de la meva dona. Només tenia 44 anys. Dimarts, rebo una altra fatal notícia, la mort d'una altra noia relacionada amb El Corte Inglés, de només 46 anys. I per acabar d'arrodonir, avui em diuen que s'ha mort el pare d'un company de feina. No sé si tocar fusta o què, però la veritat és que ha estat una setmana luctuosa.

Espero que els propers dies siguin una mica tranquils. estaré amb la família als matins i, per la tarda, tornada a la feina. I així, fins dimecres, que torno a tenir festa setmanal i que ja espero com aigua de maig.

D'altra banda, segueixo dient que la meva aventura política només ha començat. De fet, soc un 'mindundi' en la 'selva' que és la política en aquest país, però espero poder contribuïr d'alguna manera, sobre tot des d'el teclat del meu ordinador, a que CiU vagi més cap amunt si cal. Si la meva feina servirà per alguna cosa, ja em donaré per satisfet. De moment tinc que fer amics i anar conèixer els que ja són els meus nous companys.

Nova aventura

Avui m'embarcat en una nova aventura . Aquesta nit he assistit per primer cop a una assemblea de CDC al meu barri de Sant Martí. He de dir que estava una mica nerviós perque no sabia què fer, si tenia que parlar, etc. Tot ha anat de meravella. He conegut gent que està al Parlament, a l'Ajuntament i a l'agrupació del barri. La veritat és que tot m'ha semblat molt maco i el que més m'agradat han estat les paraules que ens han dirigit alguns personatges públics de la nostra ciutat.
Hem parlat d'inseguretat ciutadana, de retards en temes municipals, de la manca d'equipaments... i el cert és que en tot tenien raó perque jo visc aquestos problemes al barri.
El que més m'ha sorprés ha sigut la presència de gent gran a l'agrupació, gent amb experiència, que ha arribat a anar porta per porta per donar a conèixer el programa de CiU. D'aquesta tasca ja s'han recollit fruits en les darreres eleccions al Parlament. Ara ens toca als més joves fer el que tinguem al nostre abast per intentar que Xavier Trias guanyi les eleccions municipals.
resumint, que m'he trobat com a casa meva, m'han acollit molt bé i ja penso en repetir experiència política, encara que sigui a nivell de barri.

En record d'Anna Vila

Reconec que he passat dos dies xungos. Dilluns, que em trobava més o menys bé, vaig rebre la fatal notícia de la mort d'Anna Vila, una amiga nostra i companya de feina de la meva dona. A l'Anna feia molts anys que la coneixiem, però mai coincidiem perque la van traslladar de departament, tot i que sabiem coses de nosaltres per altres canals.

L'Anna ens va deixar dilluns després de lluitar uns anys contra un càncer de mama que al final ha triomfat. Bé, no ha triomfat, perque l'Anna va lluitar com mai contra la malaltia fins que no va poder més. Era una gran amant de la natura, pujava cims de la geografia catalana junt amb el seu marit Eduard, que avui es troba sol de la companyia que li feia l'Anna, i tot a que ens té a nosaltres, mai será el mateix.

Tenia un bloc on va explicar com anava la seva malaltia. Fins i tot va comentar el que sentia el dia que li van diagnosticar que patia un càncer. Ho he llegit i m'en adonat que la vida val més del que ens pensem.

Ha estat un cop dur, baix, però ens hem de refer com sigui. L'Anna, a partir d'ara, ens vetllará des del cel perque aquesta era la seva feina, estimar als seus, i no ens deixarà tirats.

Per tú, Anna, Carpe diem.

La meva Barcelona

He vist el debat de BTV en el que el convidat era Xavier Trias. He de dir que ha resultat molt convincent els plantejaments seriosos que ha fet l'alcaldable per CiU. En tots els temes que s'han tocat ha sapigut sortir amb profesionalitat. Inclús ha parlat del meu barri, de la plaça de les Glòries i de les reformes que caldrien fer per ser més segura i ciutadana.
Al senyor Trias jo li tinc molt d'afecte i he de dir que m'ha convençut pràcticament al 90% de tot el que ha explicat.
La meva Barcelona és una ciutat molt més neta de la que és ara; molt més segura i, sobre tot, molt més maca i cosmopolita. I entre tots els ciutadans ho podem aconsseguir. Un dels temes que més m'ha interessat és el de les motos. Ha equiparat Barcelona amb Roma i ha cregut necessari que les motos puguin circular pel carril bus, fruita prohibida ara mateix amb l'alcalde Hereu. També ha parlat de les funcions dels guàrdies urbans, sobre tot a les hores de sortides de les escoles, que ara donen més importancia a les multes que a la organització del tràfic.
En definitiva, que jo sintonitzo bastant amb els plantejaments que propossa Xavier Trias i intentaré que així sigui el dia de les eleccions a l'alcaldia.

Un altre color

Avui he vist les coses d'un altre color. Si ahir estava una mica amoïnat, xafadot... avui he fet un canvi a positiu, i aixó que m'he quedat una mica atabalat quan m'han explicat una cosa de la feina que no veia gens clar.

Al matí encara tenia residus del meu estat del dia anterior; al migdia la cosa ha anat millorant tot i que veia les coses amb un color tebi, indefinit, però no era fosc. La tarda, a la feina, ha sigut de bojos per mi, però crec que ho he resolt força bè. I la nit, paradòjicament, ha estat la estona amb més tranquilitat d'un dies ençà.

Resumint, que he tingut un dia mogudet però que l'he trampejat força bè. Ara em venen tres dies de festa, de desconnexió de la feina, d'estar amb la família, els amics... Ara, que són la 1 passada de la matinada, ja veig els colors més clars. Serà un bon símptoma, no?

Pensaments

Avui parlaré de mi. Fa dies que tinc com alguna cosa dins meu que no acaba de rutllar bé. La mort del xef Santi Santamaria m'ha fet pensar que només tenim una vida i hem de cuidar-la al preu que sigui. Jo tinc alts i baixos com tothom, però jo m'estic medicant perque tinc tendència a la depresió. Em va saber molt de greu que Santamaria ens deixés amb només 53 anys. Jo vaig pensar: "A mi em queden 5. No pot ser aixó".

Cadascú de nosaltres som els amos de la nostra pròpia vida, per tant, hem de mirar d'arreglar les peces que a vegades fallen. Jo intento fer una vida més o menys tranquila dins dels limits que et marca la vida cotidiana, la laboral, la familiar..., i reconec que no m'en surto prou bè, tot i que vaig trampejant. Hem de ser capaços de dominar aquest instint de fer les coses amb presses, de lluitar contra el maleït stress, tan de moda avui en dia.

Aquest cap de setmana em toca festa... i llarga, doncs dilluns també tinc festa setmanal. Aprofitaré per intentar relaxar-me amb els meus, veure com el meu fill juga a tennis, estar amb els amics, fer costat a la dona, que al cap i a la fi és la que mana a casa... Segur que dimarts, quan torni a la feina, em trobaré millor. És el que cerco a la vida, encara que no ho sembli.

Xarxes socials

Estem a la moda. Ara impera estar a les xarxes socials.És una moda que anirà a més perque ens permet estar en co municació constant i la tecnologia avança molt ràpidament. Quí no té un perfil en una xarxa social com Twitter o Facebook? Avui, pràcticament tothom té un perfil penjat a internet i els més adictes es pasen hores davant del seu portàtil, que no un antic PC, actualitzant amb twits o explicant les seves coses a Facebook.

Jo no en soc l'excepció i tambè 'trago' amb aixó del Twitter i el Facebook. Vaig actualitzant cada x temps, penjant notícies del moment o posant informació de vela, que m'agrada molt.

M'estic enganxant. I tot va començar amb un bloc que ja ni actualitzo des de fa temps. Parlava primer de temes generals, però els comentaris grollers que em posaven em van obligar a canviar de temàtica. Llavors parlava de golf i pitch & putt, però també vaig acabant cedint. Ara tinc aquest bloc, on parlo de tot. És una altra manera, però he canviat el xip. Avui és de xarxes socials, però demà potser de vela o de política. És el gran avantatge que té tenir un ordinador connectat a internet.

Potser m'estic convertint en adicte, però m'agrada i aixó em permet alliberar la meva vena escriptora. I aquí ningú em pot dir res perque aquest bloc és meu. I la xarxa, també.

No s'aclaren

Els debats que ara estan de moda a Barcelona són entre els dos candidats socialistes a l'alcaldia de la Ciutat Comtal, Monserrat Tura i Jordi Hereu. Particularment, aquest tipus de debats no m'agraden perque, es vulgui o no, tots dos defensen el mateix dins d'un mateix partit (?). L'única diferència és que a tots dos els hi agrada el carmelet de dirigir la ciutat.
En el darrer debat, organitzat per El Periódico de Catalunya, no va guanyar cap dels dos. Un defensava un model anticuat (el que hi ha actualment) i l'altra buscava raonaments per millorar Barcelona. No es van aclarir.
Llegeixo la crònica del debat al tema del dia de El periódico del dia 8 de febrer i em crida l'atenció la seguretat ciutadana. Hereu diu que no entén que a Barcelona hagin menys places de mossos i que per aixó va criticar al Govern. A quin Govern? al d'ara? si CiU acaba d'arribar i intenta arreglar les malfetes del tripartit!. I si Hereu volia criticar al Govern d'abans, més raons al meu favor de que no s'aclareixen entre ells. Un altre punt que destaco és un de Monserrat Tura, que reclama un canvi cultural dient que a Centreuropa són més cívics que aquí perque les sancions són més dures. Clara política de enriquiment econòmic. Clar que en altres paisos hi han sancions més dures, però també els sous son bastant més alts que a Catalunya.
Barcelona mereix un respecte i no un joc de debats que no porten a cap lloc. Per què no es fa un debat entre Hereu i Trias? Jo tinc clar qui guanyaria, però ara mateix no interessa fer aquest debat.

Pujades i baixades

Diumenge vaig tenir un 'baixon' important mentres estava a la feina. Estava de torn de nit i va esclatar una notícia que es tenia que donar en segona edició al diari. Em vaig ofegar en mí mateix només de pensar el que tenia que fer... sense tenir coneixements per fer-ho. M'explico. Sé fer 'cosetes', petits encenalls de retocs a les planes, però d'aixó a canviar una plana sencera... em vaig ofegar. Sort de la meva companya Marta que va tornar a la feina perque s'havia descuidat el seu mòbil. La pobre es va menjar tot el marron i jo vaig fer petites coses perque aquesta informació sortís en segona edició.

Tot plegat em va provocar tal estat de nervis que vaig caure en una mini crisi d'ansietat que em va impolsar a escriure que em plantejava donar un cop de timó a la meva vida laboral. La veritat és que vaig aguantant com puc. Són moltes coses que tinc que assimilar i només em faltaven ensurts com aquest.

Avui he tornat a pujar la meva autoestima. He vist les coses d'una altra manera tot i que tinc la sensació, a vegades, de que no en sé fer res de bò a la feina. Avui les coses han anat més calmades, m'he animat una mica i els companys i amics, que es van mostrar sorpresos pel post que vaig penjar a Twitter i a Facebook, avui m'han donat ànims.

Tot plegat fa que tingui que recapacitar una mica més sobre la meva vida en aquest món. Tinc coses pendents per fer (arreglar el pis de Lepant, acabar de fer gestions relatives a la mort del meu pare, estar amb la família, cuidar dels nens, que ja no són tant nens... Tot aixó a mí em menja per dins, però tinc que anar pas a pas.

De moment, avui estic de nit a la feina i les sensacions són bones; no com el dia anterior. Són els clàsics alts i baixos que ens provoca la vida... I els que queden.

El relax de la vela

Interessant i atractiu el reportatge titulat Contradiccions a l'Atlàntic Sud que surt a El Periódico de Catalunya de dijous 3 de febrer, signat per la regatista catalana Anna Corbella. La esportista narra la seva experiència a bord d'un vaixell de la serie Imoca, el GAES, que fa la volta al món dins de la Barcelona World Race. Anna relata que ha vist coses que li han agradat molt, com veure aus extranyes típiques de l'Atlàntic sud, però també diu que ha vist molta brossa flotant en mig de l'oceà, com boies, defenses, caixes i envasos de plàstic.
De tota manera, Anna explica la seva vivència en primera persona i jo, al llegir el reportatge, m'he vist endinsat dins d'una aventura com aquesta de la BWR. M'ha relaxat com si estigués dins del vaixell.
De la part esportiva narra que per fí han superat ja el cap de Bona Esperança, la punta més al sud de l'Àfrica, tot i que veuen com la resta de vaixells que tenen per davant es distancien cada dia una mica més. Ara esperen trobar-se amb icebergs, més fred i condicions meteorològiques una mica més extremes.
De veritat recomano seguir la informació de la regata per conèixer la complexitat d'una regata transoceànica com és la Barcelona World Race. I el millor és que és una regata nostra.

La foto pertany a la revista Navegar.es