Esperant el relax

Dues setmanes després torno a escriure per aquí. Les obres del pis del meu pare van pel bon camí, però no deixen de ser emprenyadores. El pis estarà en obres uns dos mesos, però quedarà molt xulo. Espero convèncer a la gestora de la Generalitat per llogar-lo quan abans millor. Un cop estigui adequat, tot endressat i pulit quedarà molt maco.

Mentrestant, jo vaig fent la meva vida. A la feina segueixo com sempre, amb l'esperança de que algún dia s'em giri la truita, i a casa, la mar de bé amb la família. Sort tinc de l'Anna, que m'ajuda molt i em dona empentes perque jo segueixi mirant endavant.

I esperant el cap de setmana del 2, 3 i 4 de setembre, que marxarem a Andorra. Divendres farem la festa d'aniversari d'en Sergi, que ja farà 13 anys, 13, i dissabte al matí, 'carretera y manta' cap a Andorra, a desconnectar dos dies de la feina i del ritme de Barcelona. Ja en tinc ganes de marxar. Però el que sí que espero amb moltes ganes és el creuer pel Mediterrani que farem a principis d'octubre. En això sí que tinc dipositades moltes esperances de relax. L'Anna i jo sols. Encara no m'ho crec. I encara m'estic pensant si m'enduc el mòbil al viatge.

Tot arriba.

D'obres

Avui han començat les obres del pis del meu pare, on ell vivia. La veritat és que per una part estic content perque el pis quedarà molt maco un cop acabades les obres, però per una altra part estic trist. Són molts records viscuts, hi han coses antigues que em tindré que desfer... És el preu que tinc que pagar per seguir endavant a la meva vida.

La intenció és poder llogar el pis uns anys, fins que algun dels meus dos fills vulgui anar-hi a viure.

Mentrestant, em tinc que conformar en veure com llencen la runa i altres objectes que no puc aprofitar: el llibres, a la biblioteca, alguns premis i reconeixements del meu pare ja els tinc a casa meva...

Toca esperar

Bussejant

Aquestos dies que no hi ha una gran quantitat de feina al diari (sí que hi ha feina, clar que n'hi ha i la faig, però baixa el nivell) estic recopilant a estones mortes dades sobre el meu pare. Josep Maria Miedes Bueno va ser un gran pare i un millor periodista esportiu. Ara, que ja ha passat més d'un any des de la seva mort he decidit fer-li un petit homenatge coleccionant entrevistes, reportatges i cròniques que va fer per Mundo Deportivo. Ja sé que és una feina feixuga, molt emprenyadora, però l'estic fent a gust.

Així, doncs, estic bussejant per l'hemeroteca del diari i salvo tots els PDF's que puc. I faig tot això perque només he trobat una persona, sí, UNA persona, que era un gran devot del meu pare. I mira que el meu pare va entrevistar gent, els hi va fer publicitat gratuïta al diari... que els va donar a conèixer. I em va molestar molt que el dia del seu enterrament només vingués aquesta persona i quatre més mal comptats. No s'ho mereixia això el meu pare. Gent de la gimnàstica, de la lluita, de les arts marcials, de la natació, del futbol... Però està clar que un periodista, que ha vist més de mig món, quan es jubila no és res. Només això, un 'jubilauta', com dic jo. I si es mor, la cosa ja passa de taca d'oli.

Algún dia el meu pare tindrà el reconeixament que es mereix. Confio en que els premis més importants que va guanyar poguin mostrar-se al públic. Sobre aquest tema també m'estic movent i confio molt amb Josep Maldonado. Estic segur que entre ell i Jose Guiral el meu pare tindrà un lloc idoni perque es part de la història esportiva de Catalunya.