Tornada a la realitat

Un cop acabat el primer cicle de vacances avui he tornat a la feina. Com sempre, els inicis han estat durs i d'adaptació i mica a mica he anat agafant el 'tranquillo'. Ara venen jornades dures fins que agafi de nou el ritme laboral, però a l'horitzó queden 16 dies més de vacances que arribaran al mes de setembre.

Mentrestant, el millor és ignorar que em queden vacances i dedicar-me a la feina i a estudiar. Se m'ha ficat al cap treure una carrereta universitària, però encara no sé ni el com ni el què faré, però pot anar encaminat cap a la docència. Ja ho aniré explicant per aquí.

Tot s'acaba

Doncs sí, tot té la seva fi marcada i les vacances, en una primera part, ja s’ens an acabat. Han estat uns dies divertits, de desconnexio de les rutines habituals i, sobre tot, per fer família. A Barcelona estem junts, sí, però aquí, a més, hem conviscut les 24 hores amb tot lo bò i lo dolent que aixó comporta. Però en definitiva tot ha estat positiu.

Ara toca la tornada a casa, a la feina, als deures dels nens... Tornada a la normalitat com es diu. Segur que trobaré a faltar les caminades que em faig aquí a les 8 del matí pel mig de la muntanya, el so dels ocellets, veure algún que altre conill fugint de la meva presència, les flors... A Barcelona no ho podré fer tot això; en lloc de muntanya hi ha asfalt; clàxons i frenades brusques i ambulàncies en lloc d’ocells i gent corrent a agafar l’autobús per anar a la feina en lloc de conillets i gatets.
Tot s’acaba, pero prometo que tornaré a desconnectar de la ciutat. És la millor medecina.

Dia de platja

Avui serà un dia de platja. Passarem la jornada a Cala Vedella, una caleta molt maca prop de Sant Antoni. Així que vaig a agafar ja la bossa de tovalloles, xancles i estris per inflar flotadors, matalassos i tota la parafernàlia que s'en duen els nens per la vora del mar.

A veure si amb una mica de sort aquesta vegada nos ens cremem gaire

caminant

Des de que he començat les vacances, un s’ha propossat baixar una mica més de pes. I per fer-ho, res més millor que caminar a pas ràpid i fer trots alternats. La cosa sembla que funciona, però tot ha d’està recolçat per una dieta pobre en grases i rica en fibra.

De moment, la cosa funciona. En menys d’una setmana he baixat uns 500 grams. No és massa, ho sé, però pitjor seria haver engreixat.

Mentre vaig caminant o corrent per carreteres i camins d’aquí aprofito per fer fotos amb el mòbil. Faig de flors, de bitxos i fins i tot, de la carretera general, on passen un munt de cotxes a partir de mig matí, però a les 8 del matí l’aspecte és desolador. Només es veu alguna furgoneta de càrrega pels restaurants de la zona... i poc més. La foto ho diu tot i està feta a les 8 del matí.

Em trobo molt millor des de que em llevo d’horeta. Faig vida sana, menjo molt millor que abans i fins i tot em permeto el luxe de fer el ‘vermutet’ algún cop.

Aquí, a Eivissa, vull que em primi la tranquilitat i la salut. Lo primer és més complicat, però lo segon, com es diu en argot mariner, ‘va viento en popa’. A veure si seguim baixant el pes i pujant els ànims.

Vida vacacional

Quí deia que les vacances no són per descansar? Doncs tenia raó. Des que he arribat al meu lloc de destí, i encara em queden 11 dies, no he parat quiet. Entre els nanos que no paren de emprenyar (deu ser la calor) i les inquietuds personals, la veritat és que no tinc temps d'avorrir-me. El tema de l'operació ha sigut la perfecta excusa per desconnectar i per fer més esport.

Ara he decidit que dia sí i dia no aniré a còrrer. Avui ja he fet 4 kms. entre caminar i còrrer. 4 kms. Segons quie em llegeixi dirà: "Quina merda corre aquest paio". Serà una merda, si, però per mí significa molt. ignifica llevar-me m'es d'hora, menjar una cosa lleugereta, còrrer durant 1 horeta si arriba i dutxa després a casa.

per mí no és gens fàcil perque la meva força de voluntad en segons quines coses és mínima, però ho tinc que fer. I la veritat, en dos dies, entre vacances i esports, em trobo millor. Serà un descans no descansar?

S'acaba juliol

És cert, el mes de juliol ja comença a enfilar el pendent cap agost, peró jo no em refereixo al mes de l'almanac, sino al Juliol de la UB.

Demà toca a la seva fi. Cinc dies plens d'emocions, de rememorar els vells temps de quan erem joves i anavem a l'escola. Jo m'he tret molts anys de sobre en aquesta setmaneta curta d'aprenentatge. Les meves canes son una conseqüencia de la meva edat, però el cervell ha tornat a la seva joventut malgrat sigui només per uns pocs de dies.

Ho recordaré sempre, però amenaço a tornar a estudiar perque realment ha valgut la pena. I tot aixó ho escric ara, a les 2 i escaich de la matinada. He arribat fa una estona de la feina, on per cert s'ha muntat un bon merder per les dimissions a Can Barça. Demà em tindré que llevar com cada dia d'aquesta setmana, a les 8. però no m'importa. Tenia la necessitat d'escriure. Aquesta és la verdadera raó per la qual tinc no un blog, sinó dos.

Ens veiem demà a classe per últim dia, però serà un "fins després".

L'imatge és de la nova carpa als jardins de l'UB

Tesis

Doncs sí, en aixó estic ja, en fer la tesis de resum del curs dels Juliols de la UB. No ho haigués imaginat que ara mateix, tan d'hora començaria a fer aquest comentari.

El curset m'anat de perles, com vulgarment es diu. He aprés moltes coses, he conegut gent molt interessant però, sobre tot, el meu intelecte, el que jo anomeno simpàticament com 'la meva neurona', ha crescut considerablement. I aixó ho tinc que agraïr a tantes persones que, per no oblidar-me d'algú, prefereixo no anomenar-les.

La realitat més real ara mateix és que estic passant uns dies molt meravellosos. Tot em funciona bé: el cos no nota gens res de l'operació; les cervicals em recorden que les 'tinc allà' pero queixan-se a estones (jo ja no li dono importància); el pare, amb 89 anys, encara m'aconsella i m'anima a fer coses (quina enveja que li tinc)...

Cpnfio en que aquest bon moment pel que estic passant segueixo molt de temps perque, com tot i com deia aquella cançò, "los malos tiempos volverán". És llei de vida. Però ara mateix, la 'tesis' meva és resum així: felicitat. Que duri.

La nit i el dia

Són antònims, contraris. I així és com ens acostuma a anar per la vida. Un dia rebem una de calenta i a l'endemà, de freda. La sort que tenim de que hi ha alguna cosa per l'espai exterior que ens condiciona la nostra manera de ser, els nostres hàbits... la nostra vida.

Si diumenge vaig passar un mal dia, ahir vaig gaudir com mai ho havia fet. El retorn a les aules uns quants anys després d'haver acabat el col.legi va ser espectacular, magnífic. Vaig conèixer gent nova per mí, però realment assombrosa, amb uns coneixements infinits que donava gust recaptar la informació que anava emanant de les seves ments.

Dic aixó perque ahir vaig tornar a ser un nen petit, neguitós per la tornada al cole com si d'un setembre es tractés. El curset d'informació a internet, blogs, etc. que he començat espero que sigui amé com ahir, en que adhuc em vaig divertir.

Si diumenge vaig veure la nit practicament tot el dia, ahir el sol no es va posar mai.

Tornada al cole

Com si fossin els vells temps escolars. Igual. Demà començo nova etapa a la Universitat de Barcelona UB. M'he apuntat a un curset d'estiu d'una setmaneta. Confio que pugui superar aquesta nova prova de foc de la meva intel.ligència que, precissament, no va gaire sobrada.

És un curs sobre noves tecnologies, internet i blogs, o sigui, una materia en la que acostumo a moure'm darrerament, sobre tot des de l'implantació de la xarxa mundial a casa meva, ara fa ja uns 14 anys. Penso que, com diu la dita castellana, 'el saber no ocupa lugar'. Crec que m'aportarà molta informació, encara que jo seguiré igual, amb aquest blog personal de caire més filosòfic, i amb l'altra que tinc, l'esportiu dedicat al golf i pitch & putt.

Ja explicaré la experiència un cop acabi divendres.

Rutines indesitjables

Semblava que la cosa anava per bon camí, sense problemes greus malgrat algun petit ensurt, però el cos t'avisa de que no està per segons quines coses i acaba per avisar en forma de mareig, dolor o similar.

Desprès de l'operació a que vaig estar sotmès el mes d'abril, tot anava més o menys bé... fins ahir, quan em va donar un telele inesperat. Em vaig marejar anant pel carrer amb la família. No era el primer cop, però les altres vegades ho veia venir, m'aturava i es passava. Ahir no, va ser com un acte de traiduria, sense avisar. Anava tant tranquil fent el ruc amb els nens quan de sobte perdo el nord i m'enfonso. Vaig caure, em vaig marejar i al final, ambulància cap a Sant Pau, on em van arreglar.

Jo creia que aquest tipus de rutines ja m'havien desaparegut. Havia fet tot el que em van demanar els metges: perdre pes, menjar més sa, fer més esport, caminar... però es veu que dins dels cossos hi ha algo que atormenta i que avisa: "Aquí estic jo. No t'en refiis".

Total, que la cosa no va passar d'un sustet, però he d'estar alerta. Els indesitjables ens envolten. Estan a tot arreu. Fins i tot dins nostre.