Ja hem tancat

"Xavi, hem de tancar, acaba les ten lines que ens agafarà el toro..."
Podria comptar mil i una anècdotes d'en Xavier Diez Serrat, que ens ha deixat als 60 anys. Malgrat la seva joventut estava curtit en mil batalles. Com diem a la seva glosa a MD en la edició de demà (ja avui), era molt intuitiu. No se li escapava res. Una coma, un accent... era capaç de frenar la rotativa per canviar un títol que no expressava amb claredat el que volia dir. Així era ell.
El vaig conèixer quan jo era un petardo de pocs anys. El meu pare, que va treballar a MD casi 47 anys, em portava de la maneta i em feia saludar a tothom. Allà estaven el Mauri, el Diez, el Jefe y el Cantó, entre d'altres. Jo he mamat MD casi des de que vaig nèixer i per això encara em sap m'es greu que s'hagi marxat tan jove.
Va ser el meu cap directe a la secció d'Ultima Hora, amb el Miquel Sanuy. Ell feia la portada, es repassava les loteries amb minusiocitat i amb la paciència que el caracteritzava i fins que no donava el vist-i-plau ("Loto bene", deia), no confirmavem la plana.
Abans tambè els vaig tenir de jefe de secció quan es van celebrar els Jocs de Barcelona. Ell es repassava les planes, una per una, i ens marcava a bolígraf les cagadetes que trobava. però era desesperant. Alguna vegada teniem el diari pràcticament sencer i ell encara no havia començat a editar. Estava acabant d'escriure el seu article d'opinió. "Ja vaig, 5 minuts". Però eren 10 ó més. La seva professionalitat era innegable.
Va ser precissament quan jo estava a Última Hora quan més a prop he estat d'ell. Cada dia, quan plegavem de treballar sobre les 2 de la matinada, jo mateix el portava a casa seva, al Carrer Mandri. No m'importava perdre 5 minuts més perque em trobava molt a gust. Ho feia de tot cor. Sanuy ens acompanyava perque jo tambè el deixava més tard a casa seva, a Gràcia. Quan arribavem a Mandri, el Díez sempre tancava la porta del cotxe un xic fluix, i Miquel i jo al uníson li cridavem: "Díez, la pooooorta". La obria i la tornava a tancar amb un cop més fort.
Ai, Xavi, quina putada ens has fet avui. Tú, que sempre que intuies que alguna cosa anava a passar ens deies: "Hoy hay noche toledana", mentre es fregava les mans... O al revès, quan no hi havien notícies, tal com ha dit al seu article Paco Aguilar, Díez sempre deia "Dios proveerá". I no s'equivocava.
Doncs avui has acabat de fer les teves 10 línies. Potser massa d'hora les has acabat i, a sobre, ens has fet passar no una noche toledana, no, tot el dia sencer ha estat de Castilla La Mancha.
Xavi, des d'allà dalt, segueix escrivint els teus articlets amb l'humor i ironia que treia el teu cervell, aquest que t'acaba de fer una gran putada. Ja hem tancat.
Gràcies Xavi. Descansa en pau.

No pot ser

Aquests darrers dies he estat llegint les notícies que es produïen entorn a les eleccions del 20 de novembre. Com sempre, i es pot demostrar, els socialistes basen la seva propaganda electoral en la desqualificació i l'insult. Estan més preocupats del que fan i desfan els altres partits que el que ofereixen ells. La guinda ha estat el video sobre les retallades a sanitat i educació a Catalunya.

Que es queixin de com es fan les coses ara que ja no estan al Govern de la Generalitat ho entenc, però una altra cosa és el que han fet. No es pot fer propaganda - demagògia diria jo- sobre uns temes que ja són força complexos i molt més utilitzar-los per intentar esgarrapar vots. El famós video mostra a un maniquí que simula ser un metge davant d'un pacient que acaba de morir al llit d'un hospital. No pot ser aquest llibertinatge. La política del 'vale todo' no és pròpia de demòcrates. Crec que la relliscada ha estat forta i el dia 20 de novembre el poble els hi donarà resposta.

Carme Chacón, molt crítica a l'hora d'enjudiciar al partit governant, ha donat un cop sobre la taula i ha fet retirar el video. Afortunadament, ella ha fet alguna cosa coherent per Catalunya amb aquest gest. Les coses com siguin.

De tota manera, la política del PSC no variarà gaire de la seva línia ultradura per aquest fet. Ara denuncien que a Catalunya hi ha 25.000 malalts de càncer en llista d'espera. No ho nega ningú això però, fins fa un any, quan governava el Tripartit, no hi havien malalts de càncer a Catalunya en llista d'espera? o es que han aparegut 25.000 de cop en un any? Siguem honestos. A la Generalitat no hi ha un euro (herència del Tripartit) i les retallades son inevitables ara per ara. Jo he anat d'urgències i no m'han atès malament. El temps d'espera és raonable i al final s'ha solucionat el problema.

Per acabar, una experiència pròpia. L'any 2007 em detecten una malaltia, em tenien que operar de la vesícula i em donen quiròfan a casi un any vista. Lògicament vaig anar per mútua, que per això la pago, i en tres mesos, llestos. La qüestió és: un any d'espera. I llavors governava el Tripartit. Tinc proves.

No és per tocar la fibra a ningú, però un sent i veu coses que em treuen de polleguera. I aquesta de sanitat és una.

Més val tard...

Casi dos mesos després torno a escriure en aquest blog. Més val tard... En aquest temps han pasat moltes coses, més bones que dolentes, afortunadament, però el cert és que no en tenia gaires ganes d'escriure. Estic liat amb algunes coses que en treuen temps i el poc que tinc lliure l'aprofito per estar amb la família.

El millor de tot ha estat el creuer pel Mediterrani. Ja fa 12 dies que vam tornar i la vertitat és que ha estat con una lluna de mel. L'anna i jo sols, sense fills. Ha estat una experiència sensacional que volem repetir quan sigui. Mònaco és preciós; Florència, Pisa i Roma, carregades d'història; Nàpols no ens va agradar però Pompeia ens va impressionar i Tunísia ens va sorprendre per la netedat. El pitjor va ser el dia de navegació. Vam agafar mala mar i el vaixell es movia moltíssim.

De tota manera, volem repetir, no sabem quan, però repetirem creuer.

D'altra banda, el pis de Lepant ja està llest per ser ocupat. Ha quedat de meravella per lo petit que és. Avui l'ha vist la Pepita i s'ha quedat bocabadada.

Mica a mica tornaré a escriure per aquí, expressant les meves interioritats.

Esperant el relax

Dues setmanes després torno a escriure per aquí. Les obres del pis del meu pare van pel bon camí, però no deixen de ser emprenyadores. El pis estarà en obres uns dos mesos, però quedarà molt xulo. Espero convèncer a la gestora de la Generalitat per llogar-lo quan abans millor. Un cop estigui adequat, tot endressat i pulit quedarà molt maco.

Mentrestant, jo vaig fent la meva vida. A la feina segueixo com sempre, amb l'esperança de que algún dia s'em giri la truita, i a casa, la mar de bé amb la família. Sort tinc de l'Anna, que m'ajuda molt i em dona empentes perque jo segueixi mirant endavant.

I esperant el cap de setmana del 2, 3 i 4 de setembre, que marxarem a Andorra. Divendres farem la festa d'aniversari d'en Sergi, que ja farà 13 anys, 13, i dissabte al matí, 'carretera y manta' cap a Andorra, a desconnectar dos dies de la feina i del ritme de Barcelona. Ja en tinc ganes de marxar. Però el que sí que espero amb moltes ganes és el creuer pel Mediterrani que farem a principis d'octubre. En això sí que tinc dipositades moltes esperances de relax. L'Anna i jo sols. Encara no m'ho crec. I encara m'estic pensant si m'enduc el mòbil al viatge.

Tot arriba.

D'obres

Avui han començat les obres del pis del meu pare, on ell vivia. La veritat és que per una part estic content perque el pis quedarà molt maco un cop acabades les obres, però per una altra part estic trist. Són molts records viscuts, hi han coses antigues que em tindré que desfer... És el preu que tinc que pagar per seguir endavant a la meva vida.

La intenció és poder llogar el pis uns anys, fins que algun dels meus dos fills vulgui anar-hi a viure.

Mentrestant, em tinc que conformar en veure com llencen la runa i altres objectes que no puc aprofitar: el llibres, a la biblioteca, alguns premis i reconeixements del meu pare ja els tinc a casa meva...

Toca esperar

Bussejant

Aquestos dies que no hi ha una gran quantitat de feina al diari (sí que hi ha feina, clar que n'hi ha i la faig, però baixa el nivell) estic recopilant a estones mortes dades sobre el meu pare. Josep Maria Miedes Bueno va ser un gran pare i un millor periodista esportiu. Ara, que ja ha passat més d'un any des de la seva mort he decidit fer-li un petit homenatge coleccionant entrevistes, reportatges i cròniques que va fer per Mundo Deportivo. Ja sé que és una feina feixuga, molt emprenyadora, però l'estic fent a gust.

Així, doncs, estic bussejant per l'hemeroteca del diari i salvo tots els PDF's que puc. I faig tot això perque només he trobat una persona, sí, UNA persona, que era un gran devot del meu pare. I mira que el meu pare va entrevistar gent, els hi va fer publicitat gratuïta al diari... que els va donar a conèixer. I em va molestar molt que el dia del seu enterrament només vingués aquesta persona i quatre més mal comptats. No s'ho mereixia això el meu pare. Gent de la gimnàstica, de la lluita, de les arts marcials, de la natació, del futbol... Però està clar que un periodista, que ha vist més de mig món, quan es jubila no és res. Només això, un 'jubilauta', com dic jo. I si es mor, la cosa ja passa de taca d'oli.

Algún dia el meu pare tindrà el reconeixament que es mereix. Confio en que els premis més importants que va guanyar poguin mostrar-se al públic. Sobre aquest tema també m'estic movent i confio molt amb Josep Maldonado. Estic segur que entre ell i Jose Guiral el meu pare tindrà un lloc idoni perque es part de la història esportiva de Catalunya.

Tornada a la rutina

Avui dilluns (encara que ara mateix ja és dimarts) he tornat a la rutina postvacacional. Han estat tres setmanes meravelloses a Eivissa. He desconnectat tot el que el meu cos ha pogut, però ara toca treballar de nou. I avui, que pensava que la cosa seria senzilleta, ha estat un dia complicadot.
Per començar, només he pogut dormir 5 hores perque vam arribar de València passades les 3.35h de la matinada. Al matí he portat el cotxe al mecànic per un sorollet que feia la direcció... i han trobat que l'embragatge està fotut i s'ha de canviar. Total, primera clatellada en forma de diners: uns mil euros que costa la reparació. Per la tarda, segona clatellada. Algún 'il.luminat' ha esborrat tot el meu arxiu de l'ordinador de la feina. Tenia moltes coses, documents, fotos familiars, esportives, plantilles dels equips i dels calendaris de temporada... Tot a la merda. I per acabar la jornada m'expliquen que hi han horaris nous d'entrada a la feina.
Total, que no ha estat el millor dia de la meva vida precisament. De tota manera, sembla que ho he assumit força bé.
Demà i dimecres toquen entrevistes amb dues escoles per aprendre a programar webs, per ser webmaster. Crec que és el futur i, quí sap si m'enfronto a una nova vida professional. Una cosa està assegurada: aprendre mai està de més, encara que jo ja tingui una certa edat.