Més val tard...

Casi dos mesos després torno a escriure en aquest blog. Més val tard... En aquest temps han pasat moltes coses, més bones que dolentes, afortunadament, però el cert és que no en tenia gaires ganes d'escriure. Estic liat amb algunes coses que en treuen temps i el poc que tinc lliure l'aprofito per estar amb la família.

El millor de tot ha estat el creuer pel Mediterrani. Ja fa 12 dies que vam tornar i la vertitat és que ha estat con una lluna de mel. L'anna i jo sols, sense fills. Ha estat una experiència sensacional que volem repetir quan sigui. Mònaco és preciós; Florència, Pisa i Roma, carregades d'història; Nàpols no ens va agradar però Pompeia ens va impressionar i Tunísia ens va sorprendre per la netedat. El pitjor va ser el dia de navegació. Vam agafar mala mar i el vaixell es movia moltíssim.

De tota manera, volem repetir, no sabem quan, però repetirem creuer.

D'altra banda, el pis de Lepant ja està llest per ser ocupat. Ha quedat de meravella per lo petit que és. Avui l'ha vist la Pepita i s'ha quedat bocabadada.

Mica a mica tornaré a escriure per aquí, expressant les meves interioritats.

Esperant el relax

Dues setmanes després torno a escriure per aquí. Les obres del pis del meu pare van pel bon camí, però no deixen de ser emprenyadores. El pis estarà en obres uns dos mesos, però quedarà molt xulo. Espero convèncer a la gestora de la Generalitat per llogar-lo quan abans millor. Un cop estigui adequat, tot endressat i pulit quedarà molt maco.

Mentrestant, jo vaig fent la meva vida. A la feina segueixo com sempre, amb l'esperança de que algún dia s'em giri la truita, i a casa, la mar de bé amb la família. Sort tinc de l'Anna, que m'ajuda molt i em dona empentes perque jo segueixi mirant endavant.

I esperant el cap de setmana del 2, 3 i 4 de setembre, que marxarem a Andorra. Divendres farem la festa d'aniversari d'en Sergi, que ja farà 13 anys, 13, i dissabte al matí, 'carretera y manta' cap a Andorra, a desconnectar dos dies de la feina i del ritme de Barcelona. Ja en tinc ganes de marxar. Però el que sí que espero amb moltes ganes és el creuer pel Mediterrani que farem a principis d'octubre. En això sí que tinc dipositades moltes esperances de relax. L'Anna i jo sols. Encara no m'ho crec. I encara m'estic pensant si m'enduc el mòbil al viatge.

Tot arriba.

D'obres

Avui han començat les obres del pis del meu pare, on ell vivia. La veritat és que per una part estic content perque el pis quedarà molt maco un cop acabades les obres, però per una altra part estic trist. Són molts records viscuts, hi han coses antigues que em tindré que desfer... És el preu que tinc que pagar per seguir endavant a la meva vida.

La intenció és poder llogar el pis uns anys, fins que algun dels meus dos fills vulgui anar-hi a viure.

Mentrestant, em tinc que conformar en veure com llencen la runa i altres objectes que no puc aprofitar: el llibres, a la biblioteca, alguns premis i reconeixements del meu pare ja els tinc a casa meva...

Toca esperar

Bussejant

Aquestos dies que no hi ha una gran quantitat de feina al diari (sí que hi ha feina, clar que n'hi ha i la faig, però baixa el nivell) estic recopilant a estones mortes dades sobre el meu pare. Josep Maria Miedes Bueno va ser un gran pare i un millor periodista esportiu. Ara, que ja ha passat més d'un any des de la seva mort he decidit fer-li un petit homenatge coleccionant entrevistes, reportatges i cròniques que va fer per Mundo Deportivo. Ja sé que és una feina feixuga, molt emprenyadora, però l'estic fent a gust.

Així, doncs, estic bussejant per l'hemeroteca del diari i salvo tots els PDF's que puc. I faig tot això perque només he trobat una persona, sí, UNA persona, que era un gran devot del meu pare. I mira que el meu pare va entrevistar gent, els hi va fer publicitat gratuïta al diari... que els va donar a conèixer. I em va molestar molt que el dia del seu enterrament només vingués aquesta persona i quatre més mal comptats. No s'ho mereixia això el meu pare. Gent de la gimnàstica, de la lluita, de les arts marcials, de la natació, del futbol... Però està clar que un periodista, que ha vist més de mig món, quan es jubila no és res. Només això, un 'jubilauta', com dic jo. I si es mor, la cosa ja passa de taca d'oli.

Algún dia el meu pare tindrà el reconeixament que es mereix. Confio en que els premis més importants que va guanyar poguin mostrar-se al públic. Sobre aquest tema també m'estic movent i confio molt amb Josep Maldonado. Estic segur que entre ell i Jose Guiral el meu pare tindrà un lloc idoni perque es part de la història esportiva de Catalunya.

Tornada a la rutina

Avui dilluns (encara que ara mateix ja és dimarts) he tornat a la rutina postvacacional. Han estat tres setmanes meravelloses a Eivissa. He desconnectat tot el que el meu cos ha pogut, però ara toca treballar de nou. I avui, que pensava que la cosa seria senzilleta, ha estat un dia complicadot.
Per començar, només he pogut dormir 5 hores perque vam arribar de València passades les 3.35h de la matinada. Al matí he portat el cotxe al mecànic per un sorollet que feia la direcció... i han trobat que l'embragatge està fotut i s'ha de canviar. Total, primera clatellada en forma de diners: uns mil euros que costa la reparació. Per la tarda, segona clatellada. Algún 'il.luminat' ha esborrat tot el meu arxiu de l'ordinador de la feina. Tenia moltes coses, documents, fotos familiars, esportives, plantilles dels equips i dels calendaris de temporada... Tot a la merda. I per acabar la jornada m'expliquen que hi han horaris nous d'entrada a la feina.
Total, que no ha estat el millor dia de la meva vida precisament. De tota manera, sembla que ho he assumit força bé.
Demà i dimecres toquen entrevistes amb dues escoles per aprendre a programar webs, per ser webmaster. Crec que és el futur i, quí sap si m'enfronto a una nova vida professional. Una cosa està assegurada: aprendre mai està de més, encara que jo ja tingui una certa edat.

De vacances

Ara feia molts dies que no escrivia. Estic de vacances, però no vull deixar d’escriure molt temps perque m’agrada fer-ho. M’ajuda a relaxar-me. Estic a Sant Llorenç, a l’illa d’Eivissa. No vaig de festa com molts podeu pensar. Al revés, estic al mig de la muntanya rodejat de pau, ocellets… en definitiva, rodejat de natura sana. A més, la ‘juerga’ jo ja la deixo pels més joves.

Em feia falta desconectar una mica de la vida quotidiana. La feina que tinc s’em menja molta energía, m’estresso molt i per això aquestos dies els aprofito per estar al màxim temps relaxat.

De tota manera, no deixo de pensar en altres coses. És el segon estiu que no hi és el meu pare i encara trobo a faltar la obligació de trucar-lo cada dos dies per saber com està. Penso que mai m’acostumaré. Em tinc que donar més temps. El més positiu és que tinc la meva familia, els fills, la dona, els sogres… No sé què faria sense ells.

Potser a partir d’ara em vinguin temps de canvi. No sé per què, pero intueixo un canvi a la meva vida. Ojalà sigui per millorar.

Pensaments

M'he passat tot el mes de juny sense escriure ni una lletra al blog. Senzillament, no en tenia ganes. A la feina torno a anar una mica estressat; a casa també tinc les meves coses i només volia arribar de la feina, prendre la meva pastilla nocturna i estirar-me al sofà a dormir fins l'endemà. Potser sigui la calor que ja m'afecta el cap.

De tota manera, sí he tingut temps per pensar, raonar coses... Encara tinc el pis del meu pare amb tot el que era seu, però el seu arxiu esportiu, el seu llegat, ja no hi es. El té el meu amic Jose Guiral, un estudiós de les arts marcials. Al meu pare li haigués fet il.lusió que ell ho conservés i li doni la utilitat que jo no li donaré. Sé que està en bones mans, en les millors. Gràcies Jose.

Hi haurà una altra novetat. Estic en 'negociacions' amb una persona molt influent de l'esport català perque els premis més importants que va rebre el meu pare estiguin exposats en algun lloc públic. Crec que el meu pare es mereix tenir un reconeixement així. Esperaré esdeveniments.

A part de tot això, jo segueixo pensant en mí mateix. Sóc un egòlatra. Quan escric aquestes línies em quedaran dos dies per agafar tres setmanes de vacances d'estiu. Ja en tinc de ganes. Poder desconnectar de la feina, aïllar-me amb la meva família a Eivissa, al meu racó preferit... són coses que no es poden pagar amb diners. I quan torni a la feina, a veure què passa. Segueixo pensant en donar un tomb a la meva vida laboral, però no és gens senzill. Actualment la situació no és la millor, però el meu cos mana i si és com estic ara mateix... no descarto res.

Tots aquests pensaments em tenen presoner. No paro de donar-li voltes al cap. Penso en mí, però també en els altres de casa meva, i sé que arribarà un moment que tindré que triar, no sé quan, però arribarà aquell dia.

Mentre tant, em dedicaré a disfrutar de 21 dies de sol, platja, família, muntanya i pau.