Tant de temps

Després de tant de temps sense actualitzar aquest blog, ara em decideixo a reprendre l'actividad. El blog del golf ja torna a estar actiu des de fa uns dies, però aquest el tenia aparcadet. La veritat és que no he volgut escriure. No estava gens inspirat i per explicar drames i penes, pero aixó ja tenim les notícies de la TV i la ràdio... bé, i també per internet, que ara ja sóc més modern.

Estic passant per una ratxa dolentota, tant de feina (s'ens ha multiplicat) com d'aspecte físic, i jo aixó últim ho pateixo de manera amplificada. Sóc una persona toba en el sentit de que qualsevol cosa m'afecta bastant, potser massa, però m'han creat així i així seguiré fins que algú deixideixi canviar-me de món.

Estic de baixa laboral per problemes de fetge, problemes cervicals, que ja els tindré per sempre, i per depre. Al final he tornat a caure en la depre, però crec que m'estic sortint prou bé. Al menys, el metges són optimistes en aquest sentit. Lo del fetge és nou, però no és dolent. Aixó m'ha tranquilitzat molt. Estic fent repós i, en el moment d'escriure aquestes modestes ratlles estic esperant que l'efecte de les dues pastilletes que prenc a la nit facin efecte per relaxar-me i descansar al llit, fins demà per fer 'más de lo mismo': relax, repós, TV, passeig per vora casa...

Confio en tornar a escriure aviat per aquí, pel 'Somni impossible', encara que tots els somnis, si ens ho propossem, son possibles. Al menys, el 'no' ja el tenim, veritat?

Bon Any Nou per tothom i que el 2009 sigui molt millor que la porqueria que ha estat  el 2008.

Salut per tothom

Tristor amb felicitat

Avui ha estat un mal dia. A mig matí m'han comunicat la mort d'un company de feina, bon amic de la meva família i un gran periodista. Ricard era alguna cosa més que tot aixó. La veritat és que no puc lligar paraules. Ha estat un cop tant fort que no puc ni agraïr-li, ara que ja no hi és, totes les coses que ha fet per mí o per al meu pare. Tinc el cor encongit, i molt. Un sentiment de tristor que vaig arrossegant des de que m'han comunicat la seva pèrdua.

Però al mateix temps també sóc feliç. Feliç perque ell ha fet el que volia en aquesta puta vida, la vida que la mort ens arrebata casi sense avisar. Estic feliç perque Ricard va ser el centre de tots els seus amics i companys. Feliç perque el portarem sempre dins nostre, al nostre cor, fins que la maleïda mort s'ens emporti també a nosaltres el dia que ella decideixi. Llavors també estaré content perque em retrobaré amb el company, amic i col.lega que va marxar sense fer soroll. Com sempre havia fet.

Ricard, tots t'estimem.

La felicitat no es paga

Després de molts dies sense escriure aquí avui m'he decidit a tornar-ho a fer. no és que hagi passat res especial per haver deixat d'escriure al blog, però la veritat és que no en tinc gaire temps. M'he ficat a estudiar una assignatura universitària, de documentació, i aixó em provoca que vagi una mica de cul, cosa que de tota manera agraeixo perque em permet desconnectar d'altres coses.

Com dic al títol, la felicitat no es paga ni amb diners. Avui ha estat un dia especial tant per mí com per al meu pare. Hem rebut la visita d'un vell col.lega seu que està preparant un llibre i el meu pare li ha donat infinitat de dades.

La cara de felicitat que tenia el meu pare de veure com encara hi ha gent que s'enrecorda d'ell i li fa petits, però importants, encàrrecs periodístics no tenia preu. Li han ficat gasolina per uns mesos. No sabeu lo agraït que estava el pare amb aquesta visita. Jo, només de veure'l, m'ha canviat el xip i fins i tot ja em trobo més bè.

I és que veure contenta a una persona de 90 anys no té preu. I lo fàcil que és.

Felicitat casi total

Estic passant uns dies bastant bons en general. Tinc les meves 'cosetes' però són superables. Lo millor és que noto felicitat dins meu. No sé per què, però sembla que les coses que no són econòmiques funcionen (l'aspecte monetari casi sempre va malament).

Els nens estan molt bé de salut. Ara tornaran a escola amb ànims renovats. Nosaltres dos, Anna i jo, no ens podem queixar, (bé, ella té motius però no és moment de parlar d'aixó); la feina ens va bé i les amistats no fallan mai. El resum és que no ens podem queixar. Ara canviarem de cotxe. ens quedarem sense un duro a la caixa, però els diners estan per aixó, no? Per gastar-los.

Procuraré no malgastar-los amb xorradetes, que sempre m'agradat comprar detallets i així evitaré despilfarrar la malmesa economia familiar.

Satisfacció

Avui ha sigut un gran dia per mí. Feia temps que no escrivia en aquest blog, però és que tinc una sensació especial. Després de molt de temps sense fer-ho, gairebé cinc anys, avui he tornar a escriure al diari, amb signatura i tot, jeje.

La veritat és que quan em van dir si podia fer una entrevista, no em vaig poder negar. Per mí mateix tenia ganes de tornar a agafar el vell bloc de notes i apuntar les respostes a l'entrevistat, un conegut entrenador de futbol.

Vull dir que avui em sento realment 'realitzat', com es deia quan jo era més jove. A part de tenir un, dos o els blogs que siguin, no és el mateix que un treball teu, fet amb professionalitat, aparegui en les planes d'un diari de tirada nacional. La sensació és realment indescriptible. Per aixó avui soc una mica més feliç.

tristor

És un sentiment que mai voldriem patir, però els humans tenim la qualitat de poder tenir diferents estats d'ànim. Avui només hi ha tristor. La tragèdia de l'avió que s'ha estabellat a Madrid ha colmat els cossos de gairebé tots els humans que tenen sentiments.

Un company de feina em deia que lo fotut, a més dels morts, és la situació en que queden les famílies d'aqueta gent que ja no hi es. Si en alguna situació no em voldria trobar mai és en aquesta. La espera per saber si el teu familiar es viu o no ha de ser angoixosa, interminable.

Per aixó avui és un dia carregat de tristor. Tant de bò que mai torni a passar una tragèdia com aquesta.

Experiències

De mica en mica s'omple la pica diu la dita. I en el cas de les persones, cada any que anem guanyant anem també agafant experiències de la vida. Jo no sóc un cas apart, em considero normalet i també vaig fent un bon cabàs d'experiències quotidianes.

Ara feia dies que no escribia. Senzillament, no en tenia ganes, però, en canvi, sense saber-ho, anem captant informació que es guarda dins del cervell sense gairebé anodar-nos. En un moment concret de la nostra vida... plas!!! apareix alguna cosa que no hi comptavem, però que la teniem amagada alla dins nostre.

En tots aquests dies que no he escrit res he vist moltes coses, des de la inauguració dels Jocs Olímpics fins l'absurda guerra a Ossètia del Sud. Quin desatre, quina pena veure morts pels carrers als informatius. I tot per un tros de terra. Si la terra sencera és nostra. ens pertenya a nosaltres. Aixó sí que és una experiència, molt dura, però experiència que mai hauria de passar.