Ja celebro 46 anys de vida. Els meus pares no crec ni que s'ho haiguessin imaginat quan vaig venir al món. Bé, la meva mare ja no hi és, però des de ben alt del Cel em guia en el que pot. El meu pare segueix viu, té 90 anys i viu amb una vitalitat que ja m'agradaria tenir-la jo.
El resum de tot és que avui estic de festa. Fotut, de baixa, sense ganes de fer coses, amb una depre que arrossego per culpa del fetge, però amb un tresor, el millor que pot tenir qualsevol persona normal: la meva família. Gràcies a ells surto endevant, perque si no...
I ho deixo aquí millor escoltant Cecilia, que quan estic aixi, baixet, ella em fa companyia.
