Podria dir que estic innestable, com el temps. Igual tinc una estona d'eufòria desmesurada com de pena excesiva. No tinc un terme mig i aixó em provoca que pateixi crisis d'ansietat, com la d'ahir al vespre, que sense passar absolutament res de res em vaig possar a mil per hora, el cor bategant molt seguit... Al final, Trankimazin i tornada a la calma.
Però jo no vull aixó. Jo vull estar bé, curar-me, no tenir preocupacions extres com les que jo mateix em busco. En resum: viure normal. No demano res de l'altre món. Llavors, per què no puc?
