De tota manera, tot això em dona què pensar. Potser estem sobrecuidant els fills? Estem molt a sobre? Cadascú té la seva manera de portar casa seva. Nosaltres tenim dos fills, els protegim perque encara són menors, però quan siguin majors d'edat també els cuidarem. És la nostra obligació com a pares. El cas del meu fill Sergi m'ha fet obrir una mica els ulls en aquest sentit. Les preocupacions que provoquen els fills, si tenen un final que no és dolent, no tenen perque produir-se.
Jo miro de relaxar-me quan puc, bé a la feina, a casa... on sigui, però està clar que la millor manera de estar en un estat de tranquilitat és quan un està de vacances. Per sort, a la meva empresa tenim unes vacances 'elàstiques': les podem agafar quan vulguem al llarg de l'any, sempre i quan quadrin les festes dels altres companys. Jo les agafo alternades al llarg de l'any menys al juliol, que ja m'han dit que puc fer tres setmanes. Així, cada dos mesos tinc al menys una setmaneta de vacances. És una tàctica que a mí em funciona i mentre pugui fer-la, així ho faré. Perque una cosa está molt clara: preocupacions, les mínimes. O no?
