És curiós aixó de la vida. Ningú demana nèixer, però ens creen. Ho hem d'acceptar. De petits la única cosa que podem triar és el motiu de per què plorem, gana, dolor, que ens agafin... De més grans, ja ni aixó. Els pares sempre ens diuen que no tenim la raó i que hem de fer el que ells creuen que és el millor. Pot ser. Quan ja entrem en la edat adulta, som uns petits boixos que ho veiem tot molt rosa, però les bofetades cauen una rera l'altra. és la manera d'aprendreI quan se supossa que hem assentat el cap, ja s'ens ha passat l'arròs, com vulgarment es diu. Vull dir que ja no podem tornar enrera i no ens queda més remei que tirar endevant.
Dic tot aixó perque la vida és plena de cicles. Ara m'ha tocat viure el cicle de la maduressa física i intelectual. Quines coses que escric. Jo dient que ja sóc madur. Ho penso i m'en ric de mí mateix.
De tota manera, aquesta fase no la puc canviar. Tinc moltes lluites i baralles amb la vida, i de moment ja porto alguna guanyada. No em puc queixar de la feina que tinc, tampoc de la meravellosa família que hem fabricat i tampoc de l'època que m'ha tocat viure.
Estic escrivint sense cap guió establert. Tot aixó està fluint del meu cervell cap l'ordinador amb la finalitat que tinc de comunicar coses. I haurà algú que llegirà aixó i pensarà que em falta un bull o un cargol. Pot ser. Però aquest cicle de vida que estic vivint comença a ser dels millors de la meva vida. I per aixó no voldria tornar enrera. Però sempre va bè tocar fusta.
