Com ja he dit al post anterior, he recuperat el camí de l'escriptura per intentar esvaïr-me de la meva atrafagadora feina.
Ara, que són les tantes de la matinada, hauria d'estar descansant damunt del llit, però acabo d'arribar a casa i tinc la necessitat de expressar el meu sentiment actual.
Contaré un secret: no soc feliç plenament. I no ho soc perque la meva vida no m'omple del tot. En tot aquest temps que no he escrit per aquí han passat coses que em conviden a pensar. Malauradament ja no tinc al meu pare amb mí. Ell m'ajudava a reflexionar sobre les coses amb el seu puntet crític que hi tenia. Afortunadament tinc una família meravellosa que m'ajuda en tot el que poden. La meva dona es mereix un monument; els meus fills són com han de ser, uns trapelles pero encantadors i m'estimen molt fort, però tot i aixó no em sento ple de felicitat.
Per el.liminació queda la meva feina i el seu entorn. A la meva empresa han hagut molts canvis, sobre tot de idealització laboral. Crec que hem deixat de ser aquella empresa familiar on tothom feia conya quant la feina ho permetía. Ara no. S'ha perdut una mica aquella familiaritat i ara impera la producció. Fer producció al ritme que sigui. I és aquí on jo xoco frontalment.
Em tinc que adaptar al meu lloc de feina. Em costarà, però ho d'aconsseguir. La empresa no té gaire paciència en aquest sentit i jo no tinc gaire paciència amb mí mateix. Dels companys de feina no parlo perque són encantadors i m'ajuden en tot. Gràcies a ells vaig tirant endevant aprenent coses noves, encara que potser moltes de cop.
Confio molt en que aquesta realitat canvii en breu temps perque si no és així, no sé què passarà amb mi. Vull trobar-me plenament feliç a la meva vida i em falta un xic.
